Una història sobre castells amb l'agulla

Cooooollons...quina perra m'han donat des de sempre els castells amb agulla! Semblava que mai podria fer un...però per fi, després d'uns anyets, la Tecla va retornar-me el que un dia es va portar en forma de llenya. Enguany, feia molt menys calor que en el primer intent (i únic) de quatre de vuit amb el pilar que he fet, per volts del 2005. Hi havia una agulla diferent  de la que teníem llavors... feia ombreta... d'aquell matí de fa sis anys només em queda una foto en la balconada amb el meu pare, abans de l'actuació. No va ser un bon dia...

Possiblement, el divuit poca gent confiava en fer aquest castell. Tots sabíem que el que calia fer éren tres castells de nou (fàcil de dir, eh?) i l'obsessió de realitzar-los provocava que aquest castell, que s'havia treballat, mimat i cuidat fins a l'extenuació fos reservat i no valorat per tots fins a l'hora de fer-ho a la quarta ronda. El quatre va anar bastant bé, i el pilar que tenim (cracks que sòu!) es va encarregar de tornar a tenyir aquest castell de lila a la Plaça de la Font nou anys després de l'últim realitzat per la Jove. Va ser l'hòstia, una alegria merescuda després de tant temps desitjant fer aquest castell. Comparada potser.... amb la del dia de Sant Magí. També va sonar l'Amparito i per fi, un dels meus castells favorits va caure en el sac de les construccions que he pogut realitzar amb la colla.

Castells com aquell fan que de debò ens adonem en quin nivell estem; només cal saber quines colles ho han fet enguany per adonar-nos que és un privilegi tenir-ho al nostre repertori. Valorar-la com es mereix...i que duri!

Pols oposats?

Creixes. I la vida sembla que et separa de moltes coses, fins i tot de persones, però sempre et sorprèn, i com una espiral per la qual vas caient, sempre et va deixant una sorpresa, un retrobament. Tot pot estar en moviment, en canvi constant...

I per sort... hi han persones que mai canvien, que no s'allunyen, per sort... has vist? tan jovenets que érem i ara en qué ens hem transformat? en un parell d'animals. 

Segueixo defensant que t'has de posar la camisa, t'afavoreixia (tot i que jo les ratlles...ja saps, al igual que tú amb el lila). Fa cinc anys de la punyetera foto i cal renovar-la, aixi que no em vinguis amb romanços. No estem aquí només per mirar cap a endavant...

Parlem del cinc, que ja toca...

Deu dies després, vaig prenent consciència del que s'ha aconseguit a Tarragona el passat vint-i-tres de Setembre. Jo ja creia el mateix dia en tombar-me una estona en el llit abans de la processó i estar plorant cosa de mitja hora llarga abraçat al coixí ho havia aconseguit, havia tocat la realitat...però no, això era alegria. Avui puc dir que el cinc de nou és la més dolça de les realitats que mai hagi tastat amb la Jove. Mai. Podria dir i tot que el dia divuit vaig sentir més emoció en fer el meu primer quatre de vuit amb el pilar amb la colla que al día vint-i-tres, potser per la ràbia de no haver fet la basílica, possiblement per la ràbia de veure com una sèrie de personatges ens provocava de manera lamentable (igual de lamentable que el numeritu de les ampolles, i el meu en particular, ho sento) i segurament perquè era una barreja d'ambdues coses amb l'adrenalina disparada. Lliçó apresa.

Per a mi, el cinc de nou és un castell que no deixa de matxacar-te des del principi. Entres donant pressió i quan està tot el pes a dalt, notes que et falta força de tots els costats per aferrar-te i empènyer cap a la base. Se sofreix en cada moment i solament desitges que el castell acabi, que les criatures baixin escopetejats d'allà dalt i que la gent calli perquè perds el fil de com marxa el castell, no escoltes les gralles i els nervis et dominen, t'acollonen...el cinc de nou va ser una bogeria, sens dubte. Una bogeria merescuda, una porta que es tanca, una paret que s'esfondra. Ja no ens conformàvem amb les molles, volíem el pa sencer...Ara, la qual cosa de debò ens ha d'omplir d'orgull és el que va venir després. Poques colles després d'un castell tan impressionant surten de plaça amb altres dos castells de nou. Potser amb un regust amarg després de la caiguda del tres, però amb el cap ben alt i amb un motiu més en la motxilla per superar-nos la propera vegada. Va ser un cop de puny en la taula? principalment, crec que una mostra d'orgull. Era el dia de demostrar tantes coses, que crec que cap va quedar moltes coses clares a tothom.

Ara només queda mirar cap a endavant. Aquell Concurs que gairebé guanyen, els primers intents, la Santa Tecla del 95, la travessia p'el desert, l'època de les triletes...queden eclipsades a partir d'ara. Perquè una altra cosa no...però la Jove, quan obre una porta, difícilment la tanca i torna  enrere. Jo, almenys, així ho veig.

Concur7, Torredembarra...

Feia ja temps que no escrivia per aquí, massa diria jo...però una sèrie d'esdeveniments, com que per fi hem fet el cinc de nou, que el quatre de vuit amb l'agulla ho he fet després de tants anys i que, d'una vegada, els amics de l'antic "imperi del monopoli" de la telefonia m'han posat internet... sembla que per fi la cosa va arrencant, o això sembla...

Bé...avui era un dia raru...després d'una setmana de "relax casteller", sense anar als assajos per motius de salut i d'estudis, tocava enfundar-se la samarreta celest dels Nois de la Torre, com a forma d'agraïment per la seva ajuda en el cinc de nou del Santa Tecla (papallones) en alguns assajos previs, i perquè és una colla que ens cau bastant bé i perquè era una oportunitat única per veure a moltes colles que normalment no veiem al llarg de l'any. Vegem...han/hem quedat segons, amb el quatre de set amb l'agulla, el cinc de set i el set de set, tot descarregat. Dels pilars, ni fava, un a quarts de tres tenía els budells ballant i vaig preferir anar a per un entrepà...

Sobre els castells, no em permetré cap llicència, així que només explicaré les sensacions que he tingut a cada pinya que han/hem fet avui: el quatre amb l'agulla... relaxat, potser el castell menys patidor dels que han/hem bastit els torrencs avui...el cinc de set...mogudet, ha tingut la seva vida. A la meva filera de laterals, cares conegudes: poden canviar els castells i avui, la colla, pero "siempre somos los mismos"...i per tancar, el set de set...una filera de laterals ampla, laterals que desapareixen, laterals que es perden per les pinyes i una pinya celest treballant com a bèsties...en pocs castells he tingut i he agafat tal agarrotament de braç com aquell set. Un cop cada dos anys i prou eh? (de bon rotllo)

En general, bon ambient entre les colles. Esplugues ha guanyat...Poble Sec, Sagrada Família i Salats han afegit nous castells al seu repertori...Badalona recupera els castells de gamma alta de set, i un fet remarcable és que cap colla de les tretze participants ha patit un intent de castell. Només ha hagut un intent desmuntat, mostra del seny que han posat totes les colles a plaça.

* * * * *

Apèndix: Mal d'esquena a banda, vaig poder anar a la diada blava dels Xiquets del Serrallo. No pot ser que una actuació comenci tres quarts d'hora de retard (a tres quarts de set) i acabi passades les nou de la nit...per cert, després de la "invasió micaco" del local, crec que està tot en ordre. Bona gent, aquestus de Badalona...

A continuació...

...s'obre una nova etapa on podré viure la vida i els castells d'una manera diferent. Vull pensar que s'han acabat els matins i tardes de buscar les emisores per internet i escoltar a la Jove les seves actuacions. Aquest pensament s'ha fet realitat peró amb un cost personal molt alt, peró sens dubte, el meu futur passava per aquí. I cal aceptar-ho amb un gran somriure i amb una dosi de nostàlgia.

Vint-i-un anys donen per molt. I no es senzill passar pàgina. De fet, deixo una cantonada del meu llibre particular amb una pestanyeta, per tal de vindre i tindre molt viu tot el que deixo redere. Hi tinc por. Potser por a la soletat. A caure en el pou de la tristesa de no veure cares conegudes cada día. Aixó, al llarg del que em queda de temporada -el tram deliciós, per dir-ho així- em provocará un canvi fort, i que em pot fer una mica de vertigen. A mí, almenys, m'ho sembla així.

No hi dubto de que amics, família i colla estarán al meu costat ajudant-me en aquestos mesos durs. Potser l'únic consol d'aquesta petita minidepressió es descarregar castells. Un bon remei podría ser-hi fer el Cos de Bou de nou demà a la tarda? Potser... perque també enyoro posar-me la camisa lila. Perque a vegades, un cop de pit es troba a faltar. Pero ja no.

Ara, vint-i-un anys després, tot ha girat a l'inrevés. Només demano una cosa: paciència. I afecte si tot va mal. El bon temps ja arribarà.